ESCULTURA

EL COS ES EL MEU TEMPLE
NO HI HA RETORN
 

Aquest  projecte és un homenatge, una menció a totes aquelles persones sense llar, ja siguin refugiats, desnonats o vagabunds. 

 

Es un col·lectiu de persones molt abandonat el qual es mereix la protecció que vàrem signar dels drets humans i que tantes vegades ens oblidem per complert per culpa de l’avarícia: el dret d'un habitatge digne.

 

Són matriosques intervingudes amb peces de ceràmica, unes reciclades de fornades malmeses, unes altres fetes expressament per el projecte. Al ser les matriosques d’origen rus pot donar a mal interpretacions d’origen dels personatges. El meu discurs te més a veure amb el significat del objecte que amb l'origen geogràfic. 

 

El significat de les matriosques es que tornen a casa un cop s'han d’endreçar, retornen al ventre de la mare, un lloc acollidor i reconfortant. Aquestes figures, per qüestions físiques ja no poden tornar a casa.

 

Són personatges que asseguts esperen una resolució del seu problema, de vegades un viatge sense retorn, els quals es tenen nomes els uns als altres. 

Aquests personatges  poden interpretar-se com a família de sang, però moltes persones d'aquests col·lectiu són òrfens, solitaris que han perdut als seus pel camí, i per sort o per desgracia no estan sols en aquesta situació.

ETS EL QUE SENTS,
ETS EL QUE PENSES
 
Aquest es un projecte de caracter més comercial. La creació de les peces són en gres, porcellana i fang refractari,
material maleable, tou i fràgil que canvia de caracteristiques en el seu procés de secatge, cocció i acabats, el qual estic treballant actualment. 
 
El projecte també conviana la terra amb la vida: les plantes, les quals surgeixen de l'interior nostre sugerin el canvi, la floració i el constantrevifament que hem d'estar per tal de sobreviure en un món ferésteg.
VENJANÇA NATURAL
 
Esquelet fet en ferro reciclat amb uns "òrguens"  i "carn" de pa amb l'intenció de que els ocells se'l menjesin amb el discurs de la venjança dels animals cap al home per tants anys de tortura i aniquilació.
 
En aquesta primera fotografia, feta a l'edició del 2011 al convent punt zero, commememoro  la performance le la Marina Abramobik en la que respira amb la mort, jo aquí la miro amb calma amb reflexió. Reflexiono sobre l'esser humà i les seves fites i conquestes   en pro de i en toto lo destruit per aquestes causes, i sempre el que pateix més es el més indefens, el que te menos malicia i avaricia: la natura.
CONDUCTES


Conductes es una reflexió sobre com canalitzem les nostres emocions, com les expressem.

 

Tenint la paraula "conductes" doble significat he volgut representar la conducta humana a través de el conducte - canal.  

 

L'habitacle representa la persona, el seu interior, i totes les canonades visibles són les seves entranyes. Jo sóc l'habitacle i mostro el meu mon intern.

 

Aquesta serie consta de varies peces, en diferents material. Es un tema que continuu treballant avui dia, perque em dona moltes posibilitats en quant a forma, i també en quant contingut.

1/12
PREMIS FUNDICIÓ BENITO
 
Aquesta peça de bronce de la col·leció Conductes, anomenada "Fluxes Continuos", va ser finalista del V Concurso Escultura Fundició Dúctil BENITO 2011.
NEURONA 


Seguint el mateix discurs que amb "Conductes"

Neurona representa el nostre circuit neuronal, i el títol es en singular per que vol centrarse en la neurona negra, que es la que falla en la connexió.

 

Em centro en aquest tema per que es el que em genera més incognita. Com es que un día algú decideix matar a algú altre? com un dia una persona que te el poder sobre els altres decideix tirar una bomba atòmica? Com gent que sap que l'enganyen torna a votar al partit polític que ho ha fet? Com una mare pot matar a els seus fills?

La resposta es aquesta: una (o algunes) neurones fallen no hi ha una conexió. 

 

Cada neurona està feta de làtex i les conexions son cables

 

La intal·lació (encara en projecte) seria tota un habitacle ple de neurones interconectades, un espai inaccesible, ja que la ment es un mecanisme físicament irreparable.  

BÉSAME MUCHO

 

Aquesta peça està feta de fusta de cedre.

 

El cedre és una fusta de qualitat, duradora i sostenible.. I és que la fusta de cedre és la millor classe de fusta que hi ha, perquè l'oli de cedre que es troba dins d'ella de manera natural fa que la fusta sigui resistent a la putrefacció, els fongs i els insectes. 

Les dos peces s'han encolat diverses peces de fusta entre si, la qual cosa es diu sistema de troncs laminats. Per tant, aquests troncs laminats són indeformables, pràcticament no mostren fissures i s'ajusten amb precisió de forma duradora.

 

Son dos caps humans sense definir el sexe que s’estan fent un petó a la boca. Tenen els ulls tancats per que es un petó de passió d’aquells que es queden gravats a la memòria.

La idea inicial era la representació de dos móns (el primer i el tercer mon) en plena reconciliació, com si d’una parella es tractés, 

 

Els caps han d’estar encarats l’un amb l’altre, tenen un imant a les boques que fan que quedin units

1/18
TRANSMUTACIÓ METAMÒRFICA GENERACIONAL

 

CERCLE ARTISTIC DE SANT LLUC

“Pati obert” – 2010

Convocatòria d’activitats experimentals

 

La meva proposta d’acció a efectuar al Cercle Artístic de Sant Lluc te a veure amb el procés del canvi generacional, amb la intenció de propulsar i fer conèixer els nous artistes encara per emergir.

Tot i així, els artistes els coneixem per la seva obra més que per el seu rostre (tret dels  que es fan autoretrats reconeixibles ), així que també es un intent de donar a conèixer els rostres tant d’artistes del passat com del present, donant-li identitat personalitzada a l’art de dos èpoques.

 

Els artistes del passat que rondaven per el cercle que he trobat els seus rostre amb una resolució mínimament decent son : Josep Puig i Cadafalch, Pau Gargallo, Joan Miró, Joaquim Folch i Torres, Joaquim Mir, Eugeni D'ors, Alexandre de Riquer, Antoni Gaudi, Josep Llimona, Joan Llimona, Antoni Utrillo, i Sunyer.

 

Aquests artistes que s’unien en un mateix espai per reflexionar sobre la seva obra i compartir les seves vides, te molta relació amb la universitat de belles arts, que encara que sigui un espai acadèmic, també es un lloc on compartim les mateixes inquietuds que els que es van reunir al cercle artístic de sant lluc. Amb la finalitat de unir i cohesionar a uns i altres en aquest espai que ens han convidat a participar.

 

Aquesta instal·lació consta d'una sèrie de retrats dels anteriors artistes que freqüentaven el centre fent una transformació morfològica en vídeo (morfologia en moviment) i fotografia als artistes de la meva promoció.

 

La transformació serà progressiva on es veuran els diferents estats de metamorfosis dels rostres dels innovadors anteriors a la seva època daurada, als nous creadors, ja que no ha sigut una renovació radical, sinó pautada en el temps.

 

Per tal de realitzar aquesta intervenció, el meu plantejament és de distribuir aquestes morfologies en fotografies en una línia temporal per tota la sala, per que res mor, per que tot es transforma, i l’art agafa sempre referències del passat per més que vulguem ser innovadors, el metallenguatge es viu, sent inevitable fugir totalment de l’historia i de qui ens precedeix.

 

La distribució en l’espai es de vital importància amb el material que exposo, al ser un espai amb poques parets i un espai gran al mig, on quedaria buit si la línia estigués a les parets. La meva idea es que aquesta línia de fotografies en blanc i negre, emmarcades a una capsa de llum  allargada, creui la sala de banda a banda pel terra i pugi per les parets, per tal de que es pugui veure una part des de el passadís de dalt i que l’espectador tingui la curiositat de on acaba la línia i s’apropi per poder veure-ho sencer. La llum de les capses i el tamany de cada fotografia -que aproximadament faran 10x15 cm cadascuna-  son reclams que inciten a baixar.

1/3
PELL

 

Cos i Revolució

Nu-vestit, vestit-Nu

"El meu cos és la intenció.
El meu cos és l'esdeveniment.
El meu cos és el resultat "
Günter Brus

 

Reflexió sobre el jo i l'altre, els nostres límits i diferències, les nostres similituds. A partir d'un objecte-cosa, una cosa que sempre fem servir, però que és precisament el que ens uneix als altres i el que ens separa: La pell que descriu Penone en la seva obra Guants, en la qual el vol referir-se al tacte, la pell com assimiladora de memòria del món, l'empremta, el record que el cos disposa sobre el món.

 

Aquesta és la pell que ens vesteix, un embolcall corporal per protegir l'individu d'un entorn exterior, eventualment hostil, proposant la representació d'una relació diferent amb els objectes naturals, amb els aparells socials i amb el propi cos.

 

És una representació metafòrica de la lluita de cada ésser humà per mantenir-se. També hi ha un interès per la introspecció analítica per a qui trobi dins d'ella, descobrir el seu propi espai (interior) i també el seu espai exterior. La organicitat, la plenitud del buit s'embolica cap a l'interior de la persona. És l'experiència humana en la seva totalitat.

 

L'important és la constatació que cada individu posseeix un cos irreemplaçable, mediador necessari en totes les nostres relacions amb el món, objecte i font de plaer, o de dolor, i interlocutor actiu i exigent de la nostra existència. Som el que som gràcies al cos que ens sustenta. Ser (existir), és tenir cos.

© 2018 by Marta Salvador

  • w-facebook
  • Twitter Clean
  • Pinterest limpio
  • Instagram Clean
  • Google+ Clean
  • Facebook
  • Twitter
  • negro
  • Instagram
  • Google+
  • canal YouTube